13 HORES. Crònica d´una mort anunciada

Com a titular d´article en un periòdic esportiu, podriem trobar algo semblant a: "Per segon any consecutiu el Gaianes cau davant de l´equip de l´Orxa".

Però, crec que si analitcem detingudament tot el desenvolupament de les 13 hores esportives, no és d´extranyar que el Gaianes no arrivara a la final.
Fins tres o cuatre setmanes abanç del torneig, no estava clar que aquest any és feren les 13 hores, per falta d´afluencia de jugadors.
Recorde, uns anys arrere, que tots els dies de la setmana desde el mes de Juliol fins últims d´Agost, la pista de Gaianes estava, totes les vespraes, plena de gent jugant al futbito. Enguany, no s´han vist tres equips jugant una mateixa vesprà fins a la setmana d´abanç de la celebració del torneig.

Jo personalment, no crec que la culpa siga de ningú en concret; ni tampoc crec que tinguen raó els que diuen que l´equip comença a ser masa major, perque en molts aspectes de la vida la convinació entre experiència i juventut dona l´exit.
Però, si que considere, que quan una maquinaria (encara que siga perfecta, que per a mí, el Gaianes ha sigut perfecte durant molt de temps) deixa de posar-se en funcianament durant un temps, quan es torna a posar en marxa hi han peces que no funcionen correctament.

Per altra banda, deixar clar, que crec que no hem sabut valorar l´equip de futbito que teniem durant molts anys, i que ens havien acostumat a guanyar-ho tot sempre.

De totes formes, confie en que pròximament, Gaianes tornarà a ser un fortí.

Espere que vos haja agradat i que al menys compartiu un poquet el meu pensament.

Un abraç a tots.

NEUTERSONG